dijous, 17 de juliol de 2008

Una mirada ràpida

video

Per fi el video, espero que us agradi. La visibilitat és... o vaja, més aviat no és. En tot cas ja veureu com la música us agrada.

La música ______________________

Tabarly (2008):Yann Tiersen.

Es tracta de la banda sonora d'un documental de Pierre Marcel sobre la vida del navegant francès Eric Tabarly.

Introducció

En aquest treball pretenem fer una anàlisi de la usabilitat de Golpe de Gracia.

L’hem estructurat en dues parts. La primera, vol mostrar la necessitat d’incorporar eines provinents de la informàtica en l’anàlisi d’una obra digital. Les NTIC, com les literatures digitals, han estat sovint analitzades des d’enfocaments aplicats, amb anterioritat, a les modalitats comunicatives escrites i orals. Comentem l’intent de Yus (2001) d’apropar-se a Internet des d’enfocaments de pragmàtica cognitiva. Tot i el reciclatge, adaptació i ampliació a que s’ha sotmès aquestes eines d’anàlisi, es mostren sovint, incompletes.

L’anàlisi de l’hipermèdia de ficció, en tant que sistema informàtic, ha de donar compte, del fet que literatura digital integra elements aliens a la literatura impresa. Aquests elements emergeixen del nou tipus mitjà on s’ubiquen. Aquest fet planteja la necessitat d’integrar en una metodologia d’anàlisi aquells nous elements.

En aquest sentit, creiem que les actuals avaluacions d’usabilitat, poden representar un punt de partida per a la sistematització d’una metodologia d’anàlisi de la narrativa digital més completa. Tot i que són eines utilitzades, en principi, en els dissenys de sistemes informàtics, l’anàlisi d'usabilitat d’un hipermèdia narratiu com Golpe de Gracia pot ajudar a detectar els elements significatius per a una anàlisi més completa de la literatura digital

Golpe de gracia. Nous elements.

Un possible inici de l’anàlisi de Golpe de Gracia, que ens duria a veure el nou escenari de relació escriptor - lector ens el proporcionarien les consideracions de Susana Pajares quan assenyala en els seu article “Las possibilidades de la narrativa hipertextual” l’existència de dos tipus d’hiperficció: Les hiperficcions exploratives i les hiperficcions constructives.

Les hiperficcions exploratives apareixen en els tres mons de Golpe de Gracia: Cadáver exquisito, Línia mortal i Muerte digital. Les hiperficcions constructives, en les diferents sales a les que el lector podrà accedir des de qualsevol dels nivells: sala de juego, sala de lectura, sala de estudio y sala de construcción.

La nova relació escriptor - lector també és marcada per Joyce quan parla de les hiperficcions exploratives. Considera les estructures hipertextuals poden arribar a trair, els ideals anti-jeràrquics de l’hipertext, perquè “en los primeros (hiperficcions exploratives), la estructura hipertextual es más o menos rígida y solo permite al lector alternativas de recorrido" i de fet, amb paraules de Susana Pajares,aquí el lector no escribe, decide sobre lo ya escrito”. Com podem veure, tant l’un com l’altre apunten a un fet que cal tenir en compte que en la narrativa digital. L’acte de lectura deixa de concebre’s com un acte passiu per convertir-se en un procés actiu i creatiu. En aquest nou context sembla apropiat utilitzar enfocaments teòrics adients per emmarcar els nous condicionaments comunicatius aportats des de l’hipertext.

En aquest sentit, cal destacar l’adopció de pressupòsits pragmàtics que Yus (2001) ha utilitzat en el seu estudi sobre els usos comunicatius a Internet. Aquest autor, considera que “ la adopción de un marco explicitamente pragmático espero que sirva además,como tamiz para filtrar todo un abanico de estudio sobre Internet que se centran en aspectos exclusivamente sociológicos y filosóficos […] y hacerlo útil para un estudio específico de la interacción comunicativa por Internet”. A més, s’apropa a la realitat d’Internet amb la visió pragmàtica perquè “subyace la certeza que el estudio de internet revelará atributos y estrategias inherentes a este medio, però estos pueden explicarse sin abandonar el marco teórico que se ha adoptado”. Resulta interessant veure com Yus encunya el terme “ciberpragmática” per referir-se la mirada pragmàtica en l’entorn de comunicació digital perquè “arroja luz sobre las peculiaridades de la comunicación que establecen los usuarios gracias a la possibilidad de interactividad que ofrece los nodos de la red llamada internet”.


En un sentit similar a l’empresa de Yus, sembla que “La teoria de l’enunciació” ofereix també un enfocament reciclable per a l’anàlisi d’hipertextos. Aquesta teoria recull de Bajtín la seva concepció dialògica del llenguatge i de Benveniste l’estudi del fenomen de la subjectivitat en el discurs. El resultat que l’anàlisi d’hipertextos, des d’aquest enfocament, permet establir un doble reconeixement:
En primer lloc, reconèixer el fet que la relació entre escriptor i lector ens els hipertextos anirà més enllà de la figura d’emissor - receptor per atribuir-los una qualitat de participants interactius. En segon lloc, reconèixer un espai d’enunciació on tindrà lloc la interacció entre lector i escriptor.

En aquest punt és interessant recollir la manera com Anja Rau intenta veure el lloc que ocupa l’autor - escriptor en les hiperficcions narratives. Per fer-ho, aquesta autora considera que en la literatura digital existeixen tres nivells:

el del text, que en la literatura impresa ha estat desidentificat amb el paper de l’autor ( i ens remet als plantejaments de Roland Barthes, Jacques Derrida, Michel Foucault o Wolfgang Iser)
el nivell lector, entès com el conjunt d’ordres que l’autor ha programat per què el text sigui llegit
el nivell de sistema operatiu, amb les ordres estàndard que l’autor no pot modificar.

Prenent en consideració la proposta de Rau, la presència de l’escriptor en un hipermèdia com Golpe de Gracia la veien en el nivell lector, en concret en les diferents activitat exigides al lector per avançar en la narració. L’esquema que segueix representa la presència del lector, l’escriptor i computador en aquests nivells:




Això ens permet veure un element- teixit- per- l’autor- amb- la màquina, que permetrà la interacció amb el lector. D’aquesta manera que la computadora (present al nivell de sistema operatiu) deixarà de ser “más bien un procesador de números bastante tonto”, per literaturitzar-se, per esdevenir, juntament amb l’autor, un element dialògic:

el computador, más que una herramienta informática, es una máquina simbólica que cumple funciones de hablante a través de una estructura de diálogo, mediante la cual el usuario interactua con el computador (gràcies a la programació de l’autor) de manera que tanto máquina como usuario entienden y reaccionan según un lenguaje común.”

La qualitat dialògica que Voloshinov- Bajtín atribuïen al llenguatge apareix tant la en la seva modalitat escrita com en la modalitat l’oral. I ara també, en la modalitat hipertextual. La relació entre lector i l’element – teixit – per - l’autor – amb – la màquina participa d’aquesta dialoguicitat.

La orientación dialógica és, por supuesto, un fenómeno caraterístico de todo discurso. És el àmbito natural de todo discurso vivo. El discurso encuentra el discurso del otro en todos los caminos, en todas la orientaciones que llevan a su objecto, y no puede dejar de entrar en interacción viva e intensa con él

I aquest espai dialògic es concreta en la enunciació. Benveniste, en la seva teoria de l’enunciació reclama de forma explicita la necessitat de considerar que en l’actualització del sistema de llengua s’ha de comptar amb l’aparell formal de l’enunciació, és a dir, amb el components del procés gràcies als quals es desenvolupa l’ús de la llengua en el discurs.

Si considerem el nivell textual de Rau com a enunciació haurem de considerar que l’actualització de la narració digital es fa a través d’un procés d’apropiació. El lector s’apropia de l’aparell formal de l’hipermèdia (l’element – teixit – per - l’autor – amb - la màquina) i enuncia la seva posició com a locutor. Però en el moment que el lector es declara locutor en l’enunciat i assumeix l’aparell formal que li proposa l’hipermèdia implanta a l’altre (autor/escriptor) davant d’ell mateix sigui quin sigui el grau de presència que atribueixi a aquell altre. Per això Benveniste, preveu que “ tota enunciació és una al·locució explícita o implícita: postula un interlocutor”. De manera, que en l’enunciació de l’hipermèdia, el nivell textual de Rau, dependrà de l’apropiació que fa el lector de l’aparell formal de l’hipermèdia.

És en aquest punt és on es fa necessari l’abordatge de dos elements. Per una banda, la necessitat d’una pedagogia de la lectura l’hipermèdia que faciliti les expectatives que la ficció interactiva ha pensat per al lector. Aquest està cridat a convertir-se en part de la història, a controlar, almenys parcialment, la direcció i la experiència estètica. L’escriptor digital ha d’adquirir, doncs, major control sobre aspectes dels quals abans estava marginat com són el disseny gràfic o la presentació formal del text.

Si bé l’enfocament pragmàtic que proposa Yus, (ciberpragmática) centrat en les peculiaritats la comunicació entre usuaris a Internet, sembla adient per a la Internet, la teoria de l’enunciació reclama una pragmàtica de l’hipertext que inclogui, elements que permetin descriure l’ús mateix de l’hipermèdia. Com Rodríguez “ ….la dimensión pragmática se usa aquí no sólo para explorar la triada clásica: destinador, destinatario, mensaje (o reglas de interacción), sino las condiciones de uso de la práctica misma. Y en relación con el uso estético del Hipertexto, todo esto implica una exploración de la expresividad y de su recepción

Per tot això, aquest autor proposa una lectura profunda de l’hipermedia de ficció. Així es considera la manera com l’hipermedia mateix i el seu ús involucra en l’enunciació tant el lector i com l’escriptor. Per fer-ho aquest autor proposa quatre nivells l’anàlisi per donar compte d’aquests elements: el nivell tècnic, el de disseny, l’estètic i el filosòfic o poètic.

El nivell tècnic ha de verificar l’ús potenciat de l’hipermèdia en quatre aspectes.

Com a expressió d’una alta habilitat de programació del computador. Això és, ha de verificar que el producte que el lector rep en forma d’història verossímil i plaent vehiculi de manera eficient utilitats i aplicacions informàtiques.

Com a representació d’un espai navegable. Ha de presentar una estructura hipertextual que promogui l’exploració contínua del text i ha de promocionar l’ús d’aplicacions multimèdia que indueixin al viatge del lector per als seus camins.

Com a entorn enciclopèdic, estenent de forma funcional el discurs purament narratiu cap a altres.

Com a espai participatiu, organitzant l’estructura de la narració de manera que garanteixi l’alta participació del lector, ja sigui com a explorador del text o com a director del joc. Així mateix ha de considerar per sobre de tot l’usuari en el disseny de l’aplicació narrativa.

Pel que fa al nivell de disseny, cal considerar la presència d’elements aliens a la literatura impresa en l’hipermèdia. Aquest fet, planteja una necessitat de crear una metodologia d’anàlisi capaç de recollir nous components. En aquest sentit Voullimoz, recollint Ker proposa l’estudi del disseny en un doble sentit. Per una banda, l’estudi del disseny de les superfícies i per l’altra el de les interfícies. En el ·primer, caldria tenir en compte el disseny de la part visible per a l’usuari com són la projecció en pantalla. Inclouria elements com la tipografia, l’ús de gràfics, la qualitat del llenguatge i la reacció mateixa de l’usuari. En el ·segon, s’hi revisaria els materials electrònics que permeten a l’usuari accedir als diferents nivells de l’hipermèdia com són les instruccions, les ajudes d’exploració, els mapes conceptuals, els índexs, els motors de recerca així com les competències físiques i psicològiques a les que s’ha d’exposar l’usuari.

La lectura estètica de l’hipermèdia implica la consideració de tres característiques: la immersió, l’actuació i la transformació.

La immersió es refereix al fet d’entrar en una realitat virtual. Aquesta experiència ha de tenir una gran intensitat. Així, l’hipermèdia de ficció esdevé un lloc participatiu on el lector / usuari es troba involucrat en la narració, ocupant un lloc en ella, i actuant sobre ella. L’usuari ha se sentir que els seus actes afecten l’entorn.

L’actuació es refereix al fet de com l’usuari pot veure en l’hipermèdia el resultat de cadascuna de les seves actuacions. L’actuació va més enllà de la participació i de l’activitat que implica l’ús del ratolí i el control. S’ha relacionar amb el plaer de manipular i donar forma a l’objecte.

La transformació es refereix a la possibilitat de canviar d’aparença. De fet aquesta possibilitat és particularment seductora per a la narrativa digital. Per mitjà de la possibilitat de transformació es convida a l’usuari a ser un personatge de la narració. Com que l’usuari pot entrar dins la història fa més rica l’experiència dramàtica.

La lectura filosòfica o poètica implica la capacitat de descobrir el missatge, la visió de món, que expressa l’hipermèdia narratiu. Ha de convidar a l’usuari a recórrer el seu interior, a recórrer uns fragment, a construir-li un sentit. Ha de convidar al lector a interpretar-lo. L’usuari, en aquesta lectura ha de trobar el sentit que s’amaga més enllà de la unió de totes les lexies. L’autor és simplement qui ha posat les regles del joc, qui ha escrit les instruccions. A través d’elles, la computadora respondrà a les accions del lector dins el text, de les quals sorgirà la lectura i interpretació de l’usuari.

Els quatre nivells de lectura profunda proposats per encarar un hipermèdia narratiu fan aflorar nous elements derivats de la seva qualitat digital. L’èxit de la lectura dels hipermèdia narratius, en tant que sistemes informàtics, dependrà no només de lector. La facilitat de maneig que ofereixi l’hipermedia – la usabilitat- és un element que caldrà, tenir en compte. D’aquesta manera s’aconseguirà facilitar la participació del lector / usuari en l’hipermedia i el desenvolupament de la narració.

La definició d’aquest terme i una anàlisi de la usuabilitat a Golpe de Gracia seran objecte de la segona part.

La usabilitat. Què és?

En la bibliografia sobre el tema, analitzada per Borges de Barros Pereira (2002), es considera que el terme “usabilitat” ha estat molt utilitzat i se n’han proposat diverses definicions. Aquest autor recull una definició proposada per Guillemette:

“la usabilitat es refereix al grau d’eficàcia del probable ús de la documentació per part dels usuaris finals durant l’execució de tasques dins les restriccions i els requeriments de l’entorn real”

Sovint s’hi relacionen els conceptes d’eficàcia i satisfacció de l’usuari i es relacionen respectivament amb els conceptes d’usabilitat i utilitat.

D’acord amb la norma ISO 9241-11 la usabilitat consisteix en:

“ fins a quin punt un producte pot utilitzar-se per usuaris específics per aconseguir els objectius específics amb eficàcia, eficiència i satisfacció en un context específic d’ús”

Les proves d’usabilitat pretenen anticipar possibles problemes amb els quals es pot trobar l’usuari en una hipermèdia. Avalua la relació amb les interfícies, amb l’objectiu de fer les adequacions necessàries a l’aplicació.

El nostre objectiu en aquesta segona part és avaluar aspectes relacionats amb la navegació i la usabilitat de Golpe de Gracia

La usabilitat. Criteris o... heurístiques

La nostra anàlisi se centrarà en l’avaluació de la claredat de les funcions presentades en l’hipermèdia Golpe de Gracia. En primer lloc, jutjarem si cada element de la interfície segueix els principis d’usabilitat establerts. Per fer-ho explorarem la interfície amb l’objectiu d’avaluar cadascun dels seus elements davant d’un llistat de principis acceptats comunament. Aquest llistat es basa el conjunt de deu heurístiques proposades per Nielsen (2005), que apuntem a continuació:

Visibilitat de l’estat de sistema
El sistema hauria de mantenir sempre informats els usuaris sobre el que va succeint a través d'una retroalimentació apropiada dins d'un període de temps raonable.

Correspondència entre el sistema i món real
Els sistema ha de parlar el llenguatge de l’usuari, amb frases, paraules i conceptes que li resultin familiars. Ha de seguir les convencions del món real, fent aparèixer la informació en un ordre natural i lògic.

Control i llibertat per a l’usuari
El usuaris elegeixen sovint funcions per error i necessiten una “sortida d’emergència” clarament diferenciada per abandonar l’estat no desitjat. Ho han de poder fer sense recórrer a un extens diàleg. S’han de facilitar les opcions de “desfer” i “refer”.

Estàndards i consistència
Els usuaris no haurien de preguntar-se si diferents paraules, situacions o accions signifiquen el mateix. S’ha de seguir les convencions de la plataforma.

Prevenció d’errors
És millor dur a terme un disseny curós que permeti el funcionament fluid del sistema. Això evitarà la necessitat d’elaborar missatges d’error.

Reconèixer en lloc de retrocedir
Els objectes, les opcions, i les accions han de ser visibles. Els usuaris no han de recordar informació d’una part del diàleg a una altra. Les instruccions per a l’ús del sistema han de ser visibles i accessibles sempre que sigui necessari.

Flexibilitat i eficiència d’ús.
Els acceleradors, que passen desapercebuts pels usuaris novells, incrementen sovint la velocitat de la interacció. El sistema ha de donar cobertura tant als usuaris experts com als inexperts en aquest sentit. S’ha de permetre als usuaris la possibilitat d’acomodar diverses opcions.

Disseny estètic i minimalista
Els diàlegs han de contenir informació rellevant o requerida. Cada unitat extra d’informació en un diàleg competeix amb les unitat rellevants d’informació i disminueix la seva visibilitat relativa.

Ajudar als usuaris a reconèixer, diagnosticar i recuperar-se dels errors.
Els missatges haurien d’adoptar un llenguatge senzill, indicant de forma precisa el problema i suggerint de forma constructiva una solució.

Ajuda i documentació
Encara que la idea es que el sistema pugui se utilitzat sense documentació, pot ser precís proporcionar ajuda i documentació. La recerca d’informació hauria de ser fàcil i centrada en la tasca de l’usuari. Podria presentar llista de passos concrets a desenvolupar i no massa extensa.